11/2/06
Engrunes
Segueixen fent el ridícul
El consell de ministres d'ahir va tornar a demostrar que la capacitat per fer el ridícul és infinita. A la vista que els resultats aconseguits eren exactament inversos als desitjats, el govern espanyol va modificar novament els impostos que graven el tabac. La mateixa nota del consell de ministres recorda que aquesta modificació és "la tercera en sis mesos". Quan un govern modifica un impost cada dos mesos el mínim que es pot dir és que fa el ridícul. Això és el que passa quan s'utilitzen els impostos amb una finalitat que no els pertoca. Quan un vol pescar peixos amb una clau anglesa acaba fent el ridícul, com és el cas.
Llibertat comercial
Encara que els apòstols de la salut se n'oblidin sovint, vivim en una societat lliure on els individus tenen el dret de suïcidar-se i les empreses el dret d'arruïnar-se. La funció d'un govern no és, no pot ser, obligar els individus a viure eternament ni obligar les empreses a guanyar diners, per més que les persones estiguin fetes per a la vida i les empreses per als beneficis. Si alguna cosa grinyola en el cas del tabac no és que les empreses tabaqueres tinguin un excés de llibertat per fixar preus, sinó que els mecanismes de distribució no són prou lliures. El consell de ministres d'ahir també va aprovar una ampliació transitòria del marge que tenen fixat per llei els estancs i una autorització perquè els quioscos puguin tenir màquines expenedores de tabac. Tot aquest problema s'acabaria si qualsevol establiment pogués vendre tabac al preu que li semblés oportú, com es fa amb la resta de productes. Ja ho deien els clàssics: els problemes creats per la llibertat s'arreglen amb més llibertat.
Imams assegurats
Posats a repassar els acords del consell de ministres d'ahir, destaca també la decisió del govern espanyol de donar d'alta a la Seguretat Social uns 150 imams que exerceixen les seves funcions religioses a Espanya. Així s'equiparen al personal de culte d'altres religions. Em sembla fantàstic, però també em semblaria fantàstic que aquest reconeixement per part de l'Estat anés acompanyat d'un cert control sobre si la doctrina que imparteixen els imams viola les nostres lleis. Lleis, no costums ni sensibilitats.